Europa
| Europa | |
.svg)
| |
| Superfície | 10,180,000 km²a[›] |
|---|---|
| Població | 731,000,000a[›] |
| Densitat | 70/km² |
| Estats | 50 |
| Gentilici | Europeu |
| Famílies lingüístiques | Indoeuropees Ugrofineses Altaiques Basc Semítiques Caucàsiques septentrionals |
| Ciutat més grans | İstanbul, Moscou, Londres, París, Madrid, Sant Petersburg, Berlín, Roma, Atenes, Kíev |
| Zona horària | UTC (Islàndia) a UTC+5 (Rússia, MSK+2) |
Europa (del nom de la princesa fenícia Europa que, d'acord amb la mitologia grega, va ser segrestada per Zeus) és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del supercontinent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, la mar Negra, el Bòsfor, la mar de Màrmara, l'estret dels Dardanels i la Egea, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic, mentre que la Mar Mediterrània i l'estret de Gibraltar el separa d'Àfrica. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia.
Europa és el segon continent més petit del món en àrea de superfície, amb uns 10.180.000 quilòmetres quadrats, o un 2% de la superfície de la Terra i aproximadament un 6,8% de la seva àrea terrestre. Dels aproximadament cinquanta estats d'Europa, Rússia és el més gran tant en àrea com en població, mentre que la Ciutat del Vaticà és el més petit. Europa és el tercer continent més poblat després d'Àsia i Àfrica, amb una població de 731 milions de persones, o un 11% de la població del món. Tanmateix, segons les estimacions mitjanes de les Nacions Unides, la proporció d'Europa podria caure a un 7% per l'any 2050.
El mite de l'origen d'Europa
Un dia, mentre collia flors, Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu es transformà en un brau blanc i s'hi acostà. La princesa encuriosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca s'atansà per acariciar-lo. Aleshores el brau la féu muntar al seu damunt i fugí al mar. Finalment la retornà a la platja però en compte de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revelà la seva identitat i feren l'amor i li va pessigar els pits. De la seva unió nasqueren Minos, Radamant i Sarpedó. Zeus la cedí a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casà i per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta inspirà el nom del continent europeu. En totes les llengües romàniques, en les llengües germàniques, hongarès, i en les eslaves que utilitzen l'alfabet llatí el continent s'anomena Europa, o un mot molt semblant, a causa de petites diferències en l'ortografia. Aquest també és el nom en llatí i en grec.
En les obres d'Homer, Ευρώπη és una reina mitològica de Creta i no una definició geogràfica. Més tard, la paraula va passar a significar Grècia Continental i des de l'any 500 aC el seu significat conté tota la terra al nord de la Mediterrània.
Etimologia
L'anàlisi més estès d'aquesta paraula ho considera com una composició de les paraules gregues eurys ( "ample") i ops ( "rostre"), però es tracta sens dubte d'una etimologia incerta. Altres lingüistes pensen que ve de la paraula semítica Èreb, que significa "pondre's el sol" (occident). Des d'una perspectiva asiàtica o mitjà-oriental, el sol es pon efectivament a Europa, la terra a l'oest.
Història
- Article principal: Història d'Europa
L'home de Neandertal està considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Aquesta espècie es trobava ja a Europa quan va arribar l'Home de Cromanyó (Homo sapiens), espècie a què pertany tota la humanitat actual. Aquestes dues espècies humanes van conviure durant bastant temps que l'home de Neandertal es va extingir probablement a causa de la competència amb l'home de Cro-Magnon, si bé encara queden nombrosos interrogants sobre l'home de Neandertal i la seva extinció. D'altra banda, sembla provat que no va existir encreuament reproductiu entre ambdues especies.[1]
L'antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització greco-llatina, i de l'Imperi Romà sobre la resta d'Europa. La decadència de l'Imperi Romà i l'arribada de nous grups ètnics amb nous regnes, va portar a la fragmentació política d'Europa. Després de la caiguda de l'imperi Romà, Europa va començar un llarg període de canvis començant en allò que els historiadors i pensadors renaixentistes van anomenar l'Edat fosca. Algunes comunitats monàstiques aïllades així com l'Al-Àndalus van conservar i compilar els manuscrits i el coneixement de l'antiguitat. En aquest període, la part occidental de l'Imperi Romà va "renéixer", com el Sacre Imperi Romà, després conegut com el Sacre Imperi Romanogermànic. La part oriental no va decaure, encara que seria coneguda com l'imperi Bizantí. Els bizantins mateixos, tanmateix, encara deien que el seu imperi era Βασιλεία τῶν Ῥωμαίων, Basileia tōn Romaiōn, "L'Imperi dels Romans". El 1453, l'imperi Otomà va conquerir la capital bizantina, Constantinoble, i l'Imperi Bizantí va deixar d'existir, llevat del petit estat de Trebizond, que cauria el 1461.
Amb el Renaixement va començar un període de descobriments, exploració i l'augment del coneixement científic. En el segle XV, Portugal va obrir l'era dels descobriments seguit d'Espanya. Poc després se'ls van unir França, els Països Baixos, i Anglaterra, creant grans imperis colonials amb territoris a l'Àfrica, Amèrica i Àsia.
Després de l'era dels descobriments, els ideals democràtics van néixer a Europa, en especial a França on es desenvoluparia una revolució transcendental que propagaria els ideals revolucionaris a tot arreu del continent. El naixement de la democràcia també va causar una major tensió dins Europa a més de la tensió ja existent causada per la competència del Nou Món. Un dels conflictes més famosos de l'època van ser les conquestes de Napoleó Bonaparte, formant un imperi que poc després es col·lapsaria. Encara que després d'aquests conflictes Europa s'estabilitzaria, els fonaments antics ja començaven a esfondrar-se.
La Revolució industrial va començar al Regne Unit les últimes dècades del segle XVIII, amb un abandó gradual de l'agricultura cap a la indústria, amb un increment en la prosperitat general, així com en la població. Molts dels estats de l'Europa actual es van formar després de la Primera Guerra Mundial. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Freda Europa va estar dividida en dos blocs econòmics: les nacions comunistes de l'Europa oriental i els països capitalistes del nord, sud i occident d'Europa. El bloc oriental es va desintegrar després de la caiguda del mur de Berlín.
La integració europea ha estat un tema en les relacions europees des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i s'ha accelerat des de la fi de la Guerra Freda. La Unió Europea, successora de la Comunitat Europea, s'ha expandit dels sis membres originals a 27 en l'actualitat. La possible admissió de Turquia encara és controvertible, ja que seria el primer país transcontinental amb una població predominantment musulmana. Xipre n'és membre, la qual cosa ha complicat les negociacions. La Unió Europea es va desenvolupar a partir d'una organització de comerç preferencial fins convertir-se gairebé en una confederació en molts aspectes.
Genètica
El major d'haplogrups ADNmt En Europa és d'haplogrups H (45-50%-50) d'Haplogrup H (ADNmt) és més comú en algunes parts del sud d'Europa (50-60%-60) que a qualsevol altra part del món.
Geografia i geologia
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36 ° i 70 ° latitud nord. Té una superfície de 10.519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l'antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega.
Divisió política
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Xipre i Armènia estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 Geòrgia i L'Azerbaidjan tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia'
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els territoris a l'oest i nord de l'estret del Bòsfor
Finalment, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu
Unió Europea
Aquesta secció parla de la Unió Europea. Tanmateix, quan diem europeu, no cal confondre Europa (el continent) amb l'entitat geopolítica de la Unió Europea. Cal tenir en compte que estats com Moldàvia, Ucraïna, Bielorússia, una part de Rússia i de Geòrgia cauen plenament dins d'Europa, tot i no ser membres de la Unió Europea, igual que Noruega, Andorra i d'altres estats.
El motiu original per la fundació del que més tard seria la Unió Europea, va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infraestructura que travessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perquè els estats membres poden crear una única unió duanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estàndards d'etiquetatge i higiene.
El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que, per vendre-hi, és útil seguir els seus estàndards (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduïts al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (a l'eliminar els costos duaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis.
En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 27 Estats (Gener de 2007), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.
Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única, l'euro (€) per tots els estats membres (la denominada Eurozona).
Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.
Tal i com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contraresta amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comitè de les regions com a part del tractat de Maastricht.
A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferents formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per prendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència és que la llei comunitària està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membre.
- Cooperació: Els estats membres, que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors.
La tensió entre la UE i els estats membre sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. Els instruments jurídics de la Unió Europea són:
- Reglament. És d'abast general, obligatori i directament aplicable.
- Directiva. Obliga als estats en quant al resultat, però la forma i el mitjans són escollits pels estats membres.
- Decisió. És d'obligat compliment per l'estat destinatari.
- Recomanació i dictamen. No són vinculants.
Tots els estats membre han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la del marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire.
La Unió Europea està integrada per 27 estats sobirans i independents, coneguts com a "estats membres": Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, la República d'Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Polònia, Portugal, Suècia, el Regne Unit, la República Txeca i Xipre.[2]
Hi ha tres candidats oficials a integrar-s'hi: Croàcia, la República de Macedònia i Turquia. Els països balcans occidentals, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia també són reconeguts oficialment com a candidats potencials.[3] Kosovo també es troba en la llista de la Comissió Europea com a candidat potencial, però la Comissió no el cita com a estat independent ja que no tots els estats membres el reconeixen com a estat sobirà i independent separat de Sèrbia.[4]
Per a unir-se a la Unió Europea, un estat ha de complir amb els criteris de Copenhagen, definits en el Consell Europeu de Copenhagen de 1993. Alguns requeriments són una democràcia estable que respecta els drets humans i l'estat de dret, una economia de mercat en funcionament amb la capacitat de competir dins la Unió Europea, i l'acceptació de les obligacions dels membres, inclosa la llei europea. L'avaluació del compliment dels criteris per un estat candidat és feta pel Consell Europeu.[5] L'estructura legal actual no especifica la manera en què un estat pot sortir de la Unió Europea (tot i que Groenlàndia, territori de Dinamarca, se'n separà el 1985), però el Tractat de Lisboa, encara no aprovat per tots els estats membres, inclou un procediment formal per deixar la Unió.
Quatre estats d'Europa occidental que han optat per no unir-se a la Unió Europa, tanmateix, estan integrats a l'economia de la Unió i compromesos amb les seves regulacions: Islàndia, Liechtenstein i Noruega—que formen un mercat comú amb l'Àrea Econòmica Europea—i Suïssa, que també ha signat tractats bilaterals similars.[6] Els microestats europeus—Andorra, Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà— han adoptat l'euro i han signat altres acords de cooperació. Els estats d'Europa de l'Est exclosos de la Unió Europea inclouen Moldàvia, Ucraïna i Bielorússia.
Unió monetària de la Unió Europea
- Vegeu també: Eurozona
La creació d'una moneda única per a la Unió Europea es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins la signatura del Tractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar, l'1 de gener de 1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular sinó fins l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2009, setze estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat del Regne Unit i Dinamarca estan obligats, legalment, a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.
L'euro, i les polítiques monetàries dels estats que l'han adoptat dins la Unió Europea, són controlades pel Banc Central Europeu.[7] Encara hi ha onze altres monedes en circulació a la Unió Europea. Per altra banda, altres estats no membres utilitzen la moneda oficialment o sense cap acord amb la Unió.
Hi ha 16 membres que formen l'Eurozona: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Finlàndia, França (excepte els territoris del Pacífic, que utilitzen el franc CFP), Grècia, Irlanda, Itàlia (excepte l'enclavament de Campione d'Itàlia on circula el franc suís), Luxemburg, Malta, els Països Baixos (tret de les Antilles Neerlandeses que tenen el florí de les Antilles Neerlandeses i d'Aruba amb el florí d'Aruba), Portugal i Xipre.
D'aquests 16 membres actuals, el 1998 n'hi havia 11 que complien els criteris de convergència, cosa que va permetre la creació de l'Eurozona amb el llançament oficial de l'euro l'1 de gener del 1999. Grècia va assolir els criteris de convergència l'any 2000 i fou admesa a l'Eurozona l'1 de gener del 2001. Les monedes i els bitllets d'euro van començar a circular l'1 de gener del 2002. Posteriorment, van adoptar l'euro Eslovènia l'1 de gener del 2007, Malta i Xipre la mateixa data del 2008, i Eslovàquia l'1 de gener del 2009.
El Banc Central Europeu és l'entitat responsable de la política monetària dels 16 estats.
Demografia del continent europeu
Aquesta secció torna a parlar del continent europeu i no solament dels estats membres de la Unió Europea.
Alguns dels temes importants de la demografia europea actual són l'emigració religiosa, la immigració il·legal, les tensions racials, un decrement marcat de la taxa de natalitat i una població envellida. En alguns estat, com ara la República d'Irlanda i Polònia, l'accés a l'avortament encara és limitat, mentre que s'ha estès per la resta dels estats. Tres estats (els Països Baixos, Bèlgica i Suïssa) han permès l'eutanàsia voluntària per algunes persones amb malalties terminals.
El 2005 la població d'Europa, estimada, era de 728 milions, d'acord amb les Nacions Unides, poc més d'una novena part de la població mundial. Fa un segle, Europa tenia gairebé el 25% de la població mundial. La població d'Europa, encara que ha crescut durant els últims cent anys, ha crescut a taxes molt menors que a la resta del món (en especial a l'Àfrica i l'Àsia).[8] D'acord amb la projecció poblacional de l'ONU, la població d'Europa caurà a 653 milions el 2050 i serà el 7% de la població mundial.[9]
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la superfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu. Del grup indoeuropeu es parlen les llengües llatines, procedents del llatí: aragonès, asturlleonès, català, espanyol, francès, gallec, italià, ladí, occità, sard, romanès, portuguès i romanx. De les llengües germàniques destaquen l'anglès, l'holandès, l'alemany, el frisó, el suec, el danès, el noruec, l'islandès i el feroès. De les llengües eslaves el bosnià, el búlgar, el rus, el polonès, el txec, l'eslovac, el bielorús, l'ucraïnès, el sòrab, el serbi, l'eslovè, el croat i el macedoni. De les llengües cèltiques es parlen l'irlandès, el gaèlic escocès, el gal·lès, el bretó, el còrnic i el manx. De les bàltiques el letó i el lituà i d'altres llengües indoeuropees cal destacar el grec, l'armeni i l'albanès. Del grup de llengües ugro-fineses es parlen el finès, el lapó, l'estonià i l'hongarès. Del grup de les turco-tàrtares, el turc i l'àzeri. I altres llengües, com la basca, sense saber cap altra llengua de la seva família i llengües planificades o artificials, com l'esperanto (a tots els països europeus), l'ido, l'interlingua i el volapük.
Les deu llengües més parlades són el rus, l'alemany, el turc, el francès, l'anglès, l'espanyol, l'italià, el polonès, l'ucraïnès i el serbocroat. Tot i això, a Europa es parlen el 3% de totes les llengües del món.
Notes
^ a: The total figures for area and population include only European portions of transcontinental countries. The precision of these figure is compromised by the ambiguous geographical extend of Europe and the lack of references for European portions of transcontinental countries.
Referències
- ↑ La seqüència genètica d'un nen del Neandertal descarta la relació amb l'Homo sapiens en 'www.deia.com' (consultat el 28 d'abril de 2008)
- ↑ «European Union Countries». Unió Europea. [Consulta: 5 setembre 2007].
- ↑ «European Commission - Enlargement - Candidate and Potential Candidate Countries». Europa. [Consulta: 26 juny 2007].
- ↑ «Enlargement Newsletter». Unió Europea. [Consulta: 24 novembre 2008].
- ↑ «Accession criteria (Copenhagen criteria)». Unió Europea. [Consulta: 26 juny 2007].
- ↑ «The EU's relations with Switzerland». Unió Europea. [Consulta: 16 setembre 2007].
- ↑ «ECB, ESCB and the Eurosystem». Banc Central Europeu. [Consulta: 15 setembre 2007].
- ↑ UNPP, 2004 Revision World Population Prospects: The 2004 Revision Population Database. United Nations Population Division, 2005. Last accessed October 25, 2006.
- ↑ http://esa.un.org/unpp/p2k0data.asp
Vegeu també
 Albània ·  Alemanya ·  Andorra ·  Armènia2 ·  Àustria ·  Azerbaidjan2 ·  Bèlgica ·  Belarús ·  Bòsnia i Hercegovina ·  Bulgària ·  Ciutat del Vaticà ·  Croàcia ·  Dinamarca ·  Eslovàquia ·  Eslovènia ·  Espanya ·  Estònia ·  Finlàndia ·  França ·  Geòrgia2 ·  Grècia ·  Hongria ·  Irlanda ·  Islàndia ·  Itàlia ·  Kosovo3 ·  Letònia ·  Liechtenstein ·  Lituània ·  Luxemburg ·  Macedònia del Nord ·  Malta ·  Moldàvia ·  Mònaco ·  Montenegro ·  Noruega ·  Països Baixos ·  Polònia ·  Portugal ·  Regne Unit ·  República Moldava de Transnístria4 ·  República Turca de Xipre4 ·  Romania ·  Rússia1 ·  San Marino ·  Sèrbia ·  Suècia ·  Suïssa ·  Turquia1 ·  Txèquia ·  Ucraïna ·  Xipre2 |  | |
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobirans de facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota | ||
| Continents actuals |  | |
|---|---|---|
| Supercontinents | ||
| Antics supercontinents | ||
| Continents històrics | ||
| Continents submergits | ||
| Possibles futurs supercontinents | ||
| Continents mítics i hipotètics | ||
